Gràcies

Per tornar-me les ganes de sortir al carrer.





SL.

Vint-i-u de maig

Vint-i-u de maig del 2009. Les nou i mitja del matí. El Sol brilla. Fa calor. Fora al carrer sento ocells i gossos, i alguna moto. Me'n vaig a treballar, que m'agrada sortir al carrer!

15 dies i vacances!




-Bonobo
Bongo Botrako-

Gràcies, vida, gràcies...

Una trucada al mòbil que estaves esperant. Uns ocells. El cotxe net i brillant. Que la vida torni a tenir sentit. Una mirada, un gest i una brometa un dissabte a les 3 i mitja de la matinada. Suposicions, somriures, pupil·les dilatades. Una rumbeta, de Barcelona. Una cançó que feia dies que no escoltaves. Agafar arena de la platja amb els dits dels peus. Que et truquin preguntant-te si vols anar a sopar. Amics, bons amics. Un gol al minut 93. Un orgasme. Una substància no gaire legal. Complicitat. Possibles històries. Un probable futur amor i els dubtes de si anirà endavant. Una bona notícia. Una pel·lícula al cine amb palometes de colors. 4,5 kilos perduts. Que tot s'arregli a poc a poc. Torrades de Santa Teresa. Un concert d'un grup que t'encanta i d'un grup que acabes de descobrir. Una càmera de fotos. Una postal plena de firmes de gent que estimes. Fotografies. Llibres. Felicitat.



-Sexo en la Calle
Los De Marras-

Música de sardanes.. rodant!

En l'última setmana m'ha agafat una forta vena de patriotisme. Potser ho fa que m'hagi re-enganxat a Ventdelplà o a escoltar els Lax'n'Busto (o això són fruits del meu renascut catalanisme extrem). No sé perquè, però em passa sovint. Fins i tot m'he ficat una sardana al mòbil. És estrany... Tota la vida m'he sentit molt catalana (i alhora espanyola, clar) tot i que he viscut el patriotisme amb indiferència, però aquests dies és veure la senyera que tinc penjada a l'habitació i somriure. És estrany, però m'agrada!


7 de maig, La Pegatina a Agrònoms de Ferro (la festa de la facultat d'agrònoms)!!! De cap cap allí! :) No m'ho penso perdre per res!


Amb moltes ganes d'estiu i de que tornin a obrir la Tropical de la Florida!


-Mai més
Lax'n'Busto-

Vuelvo a traficar...

Asseguda en una postura impossible i mirant el 30 minuts esperant que facin Ventdelplà, me n'he enrecordat de que tenia blog. I au, aqui estic actualitzant aquest blog. Coses a explicar: Salou va estar molt bé, tot i que una mica passat per aigua. Ja he començat les pràctiques, tot va bé i tinc ganes de continuar-les. I res!

No tinc massa ganes de continuar escrivint, aixi que aquí ho deixo. A més, en res comença Ventdelplà!



-Me gustas tu
Manu Chao-

Papá, cuéntame otra vez...

..ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.

Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.

Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.

Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.

Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.

Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.

Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.

Vamos que nos vamos!

4 dies i cap a SALOU...!!!!!!!!!