Que maja é l'horta!

En estes tardes d'Agost calmoses

tot cante a l'horta l'himne triumfal,

y é una delisia viure la vida

davall la sombra del figueral.

Sombres tranquiles de les figueres,

sou com una balsera, sou un calmant

pa les fatigues, guardeu la fresca,

pa sed de gotxos, teniu l'encan.

Que bé s'respire! Quines aromes!

Viure entre ls'abres, res ñá milló,

muixons que canten, rumors de fulles,

fllos que sonriuen, fruits pllens d'euló.

¡Com me fa mostres eixa perera

dels fruits qu'encorven son tort camal!

Pareix que m'digue tota contenta
"menxa'n, son dolses, no t'faran mal."

Y eixa formiga, ¡huy! que valenta,

com lleve a espentes un grá de bllat!

Y eixes abelles, mira com chupen

los grans, mitx panses, del emparrat!

Que charramela mes amorosa

desgrane, a soles, aquell moixó?

Sab que l'escolte la femelleta

dins la bardisa d'aquell rincó.

Que maja é l'horta! Que hermosa vida

la que s'empape d'eix sesriñal!

Astí tot parle charla divina,

los fruits, los albres, la sombra, l'sol.

Astí la vida may mes s'aclluque,

si l'cos se canse, mou l'esperit.

Tanta bellesa convide a viure,

l'ánima gosse, s'endolse l'pit.

Astí, com plluxa revivadora,

la llum s'espolse de dal del cel

y entre l'ramatxe mou energies

qu'als fruits lis tanquen dolsós de mel.

Y aquest idill d'ansia fecunda

lo rime i cante lo fresc airet

quan veu la dansa murmulladora

dels fruits i fulles en abrás pret.

Que maja é l'horta! No m'hi mouria.

No me'n vax d'ella sino é ben tart.

¡Qui pugués tindre cor de poeta

pa sentí d'ella tot quan té d'art!

ANCASOL

Aquest poema el vaig trobar a una publicació de Fraga de l'any 1931, i em va encantar...