No, no, espera't. Mira, Claudi, jo abans he de parlar-te; jo sóc misèria per tothom, les llengües em pinten de verdet; fins el meu pare es vol vendre el cafè. Jo ja no compto. Vull dir que, si el teu cor se m'acostava, i ara és a prop del meu, més que alegria i més que tot, és aquest foc que sento, i és aquest respirar. però respon-me: això que fas amb mi, aquestes paraules, t'han sortit de la sang? No és bogeria? No és com jugar-t'ho a cara i ceu? Escolta'm: no és una caritat?... Jo estic perduda, però tinc molt orgull i sóc molt dona... Comprens el que et vull dir? És que m'estimes? No és una caritat?...