i n e v i t a b L e

És inevitable,

mai podré dixar de feu.

Ancara que hagen passat més de tres anys,

ancara que hage passat tot lo que ha passat entre naltros

(algo que al principi mai hauria imaginat ni an somnis),

ancara que haguessem refet les nostres vides,

No podré dixar de recordat mai.

Igual que les nostres mirades no podran evitar creuar-se i acte seguit mirar dissimuladament cap a un altre cantó.

I igual que quan me mires i te penses que no te vec.

Y para ser más franca, nadie piensa en tí como lo hago yo... Aunque te dé lo mismo.

Setmana Santa i Resurrecció.

Bueno, ja s'acaba la Setmana Santa... Aquest any no hem anat a Salou, però la veritat és que no m'he avorrit gens.

De dilluns a dijous no m'he mogut del poble. Pels matins a fer el cafè amb les xiquetes i per les tardes vam anar al riu, al casal, al sotet, com si de repent tornéssim a tenir 15 anys.

Va arribar dijous a la nit i vam anar a la Florida, la nostra Florida! L'Apokaliptika va estar genial, Kvitta i Pet Duo impressionants i l'ambient inmillorable.

I divendres, tocava Richie Hawtin, també a Florida. Una molt bona nit, per recordar.
El dissabte a Fraga, de pubs, com sempre.
I avui dilluns hem fet la Mona a la finca l'arròs. Ha estat genial!
Ara toca tornar a la rutina...

Qui perd els orígens...

"Qui perd els orígens, perd la identitat", cantava Raimon en una de les seves cançons. Sempre ho he defensat.

Sóc una persona molt fidel als meus orígens. Vaig nèixer entre dos tossals i el riu Cinca. Sóc de poble, de Lleida i sóc (molt) veïna de la comarca aragonesa del Bajo/Baix Cinca. I avui, fent la mona al mas, com a persona de poble que sóc, he pres una decisió.

Deixaré d'escriure aquest blog en català estàndar.

Perque en teoria el faig servir per a expressar-me. I moltes vegades he de buscar les paraules. I això no pot ser...

Escriuré tal com parlo. Em va molt millor. M'agrada molt més.

Així que ara transcriuré al llenguatge més bonic del món el que acabo d'escriure:

"Qui perd els orígens, perd la identitat", cantae Raimon an una de les seues cançons. Sempre u hai defensat.

Sóc una persona molt fidel als meus orígins. Vai nàixer entre dos tossals i'l riu Cinca. Sóc de poble, de Lleida i sóc (molt) veïna de la comarca aragonesa del Bajo/Baix Cinca. I avui, fent la mona al mas, com a persona de poble que sóc, hai pres una decisió.

Dixaré d'ascriure et blog an català estàndar.

Paque an teoria lo fai servir p'axpressa'm. I moltes vegades hai de buscar les paraules. I això no pot ser...

Ascriuré tal com parlo. Me va molt millor. M'agrade molt més.

Pos no re, avui ham nat al mas a fer la Mona, mos ha fet molt bon dia, los calçots astaen molt molt bons, la carn de corder també, les torrades bonissimes i les pataques al caliu astupendes. I la gent que m'anvoltae, lo mejor de lo mejor! Visca los kchon2!

Em falten adjectius i colors.

Me pongo a pintarte

y no lo consigo.
Después de estudiarte lentamente

termino pensando

que faltan sobre mi paleta

colores intensos

que reflejen tu rara belleza.

No puedo plasmar tu sonrisa,

tratar tu mirada,

pero, poco a poco,

sólo pienso en tí,

sólo pienso en tí...

I es que em falten adjectius per a descriure el que sento, i mai m'havia passat. Hauré d'inventar-me'n un. O dos. O potser una dotzena. Hauré de crear un dialecte nou del català. O, pensat millor, crearé un idioma nou...

La música és d'Enrique Urquijo, geni i figura.

Remeis Casolans

Avui m'he aixecat a les onze del matí i m'he dutxat. He pensat "Avui últim dia de classes, però... Fins les 9 de la nit!"

Però després, he mirat per la finestra i he vist que les flors dels pressiguers del bancal que tinc al costat de casa ja comencen a marxar, dónant pas a un color verd que dintre de dos mesos serà tot fulles... I pressics boníssims!!

Així que, per acabar de rematar la gran sensació de felicitat que m'ha envaït, m'he ficat una d'aquelles cançons meves, que potser són una mica estúpides, comercials o tot el que volgueu, però que m'anima al 101%.

Feliç Setmana Santa!

PUPUT!

La ginesta altre vegada,

la ginesta amb tanta olor, 
és la meva enamorada
que ve al temps de la calor.

Per a fer-li una abraçada
he pujat dalt del serrat:
de la primera besada
m'ha deixat tot perfumat.

Feia un vent que enarborava,
feia un sol molt resplendent:
la ginesta es regirava
furiosa al sol rient.

Jo la prenc per la cintura:
la tisora va en renou
desflorant tanta hermosura
fins que el cor me n'ha dit prou.

Amb un vimet que creixia
innocent a vora seu
he lligat la dolça aimia
ben estreta en un pom breu.

Quan l'he tinguda lligada
m'he girat de cara al mar...
M'he girat al mar de cara,
que brillava com un cristall;

he aixecat el pom enlaire
i he arrencat a còrrer avall.
La ginesta Joan Maragall

Un dels meus poemes preferits :)

la calor.

A mi, em van fer a les Canàries. I vaig néixer a mig juliol, el mes més calorós de l'any.
No m'estranya que hagi sortit així.
"La primavera, la sang altera". Almenys a mi. L'arribada del bon temps em trastoca. No sé si ho fa el pol·len, les hormones o el Sol, però per aquestes èpoques no puc evitar somriure més que la resta de l'any. Desar l'abric a la mínima de canvi. Tenir aquella alegria tan tonta...


Qué alegría,
qué buen día,
que bueno tenerte,
qué bien estoy,
quién me lo diría,
cada día que sale el Sol vengo a verte...