i n e v i t a b L e

És inevitable,

mai podré dixar de feu.

Ancara que hagen passat més de tres anys,

ancara que hage passat tot lo que ha passat entre naltros

(algo que al principi mai hauria imaginat ni an somnis),

ancara que haguessem refet les nostres vides,

No podré dixar de recordat mai.

Igual que les nostres mirades no podran evitar creuar-se i acte seguit mirar dissimuladament cap a un altre cantó.

I igual que quan me mires i te penses que no te vec.

Y para ser más franca, nadie piensa en tí como lo hago yo... Aunque te dé lo mismo.